EMPATIA

PSICOLOGIA HUMANISTA

La psicologia humanista és una escola, que va néixer com una part d’un moviment cultural més general que va sorgir en Estats Units en la dècada dels 60 del segle XX i posa de relleu la experiència no verbal i els estats alterats de consciència com mitjà per realitzar plenament el nostre potencial humà.

Va sorgir com una reacció al conductisme i al psicoanàlisis, dos teories amb plantejaments oposats en molts sentits però que predominaven en aquell moment. Pretén la consideració global de la persona i l’accentuació en el seus aspectes existencials ( la llibertat, el coneixements, la responsabilitat...) . L’ humanisme s’oposa allò que considera aspectes deterministes i degradants del Psicoanàlisis Freudià, criticant la insistència de Freud per explicar la psiquis normal a partir de la patologia i posar èmfasis en tots els aspectes negatius de la naturalesa humana, com el patiment, la gelosia, l’odi, la por, l’egoisme. 

Els humanistes desitgen destacar la salut mental i tots els atributs positius de la vida, com la felicitat, la satisfacció, l’èxtasi, l’amabilitat, la generositat, l’afecte. Un dels humanistes més importants de la època, Abraham Maslow, va denominar aquest moviment com La Tercera Força per mostrar al públic tot allò que es proposava amb aquesta corrent, integrar les formes (aparentment oposades) on s’expressava  el què fer psicològic de l’època.

Les idees destacables del humanisme són:

-          La importància que se li assigna a l’individu, a la llibertat personal, a la creativitat individual i a l’espontaneïtat.

-          Es dóna èmfasi a l’experiència conscient.

-          Dóna peu a tot allò relacionat amb la naturalesa humana.

Les arrels del moviment humanista, a part de Abraham Maslow, el qual em comentat anteriorment són Wiliam James, la Teoria de la Gestalt, Adler, Jung, Horney,Ericsson i Allport.

Carl Rogers

La psicoterapia de Rogers es centra en la persona, al qui ell anomena client i no pacient, perquè no és passiu sinó actiu i responsable en el procés de millorar la seva vida, decidint conscientment i racionalment què està malament i que s’ha de fer al respecte.

El terapeuta és com un confident o conseller que escolta i encoratja per la igualtat, amb una actitut comprensiva, i entenent-lo. Aquesta actitud que ha de tenir el terapeuta la denomina “trobada”.

Rogers és segurament el més influent i conegut dins de la psicologia humanista. Proposa una hipòtesi en la que el individu posseix en sí mateix medis per l’autocompresnió, per el canvi del conecpte en sí mateix, de les actituts i del comportament autodirigit; aquests medis poden ser explotats amb només proporcionar un clima determinat d’actituts psicològiques favorables, el psicòleg és capaç de produir l’atmosfera adequada per el creixement personal. Per això es diu que Rogers fa un enfocament no directiu amb la Psicologia Humanista.

També fa un enfocament diferent en els àmbits de la psicologia dient que no només pertany a l’àmbit clínic sinó que també pertany al de l’educació.

Un dels conceptes més reconeguts per Rogers és el de l’escolta activa. Si una persona és capaç de viure amb tres actituds bàsiques n’hi  ha suficient:

1)      Acceptació incondicional: acceptar a la persona per el que és, es pot acceptar algú sense estar al 100% d’acord amb el que aquella persona fa. ( Apreciar a les persones pel fet de ser persones).

2)      Comprensió empàtica: viure a intentar experimentar en la pell de l’altre, mirar d’entendre a l’altre sense jutjar. Rogers deia “ tan sols que tinguem 1 minut d’autèntica empatia a l’any serà suficient”.

3)      Autenticitat, congruència, coherència: el psicòleg ha de pensar, sentir i actuar sense contradiccions, els 3 temes han d’estar alineats. Les persones tenim captadors que identifiquen que a persona que tenim davant actua,diu i sent de la mateixa manera. Condicions de relació, condicions òptimes.

REFLEXIÓ:

Després de veure el documental pensant en els altres, et planteges  moltes qüestions i veus les coses d’una altre manera.

Per què a nosaltres no ens han fet unes classes així? Quan mires tot allò que ens envolta només trobes egoisme, que la gent mira per si mateix, i que ningú ajuda a ningú  si més no només ajuden a caure.

Tot això es podria solucionar amb classes com aquestes, on s’ensenya realment què és allò important i el que realment ens fa créixer com a persones i el que fa créixer la nostra societat.

Aquests nens que hem vist s’expressen, s’obren als altres, mostren el que pensen perquè tothom els pugui entendre i es pugui posar a la seva pell i així poder-los ajudar. M’ha semblat una molt bona idea les cartes de la llibreta, i que els nens gaudissin escribint-les i mostrant-les als seus companys. Molts de cops no és bo guardar-se el que un pensa, perquè al final aquestes coses acaben fent mal, si t’obres i parles amb la gent, sempre pots aprendre coses noves que t’ajudin.

Quan la Mifuji ha expressat el què sentia respecte a la mort del seu pare tots han recordat moments que els feien sentir igual i això ha fet crear un clima d’empatia en tota la classe. Això aquí no passa, la gent és més freda, més distant i no acostuma a mostrar els seus sentiments als altres per por suposo a sentir-se refusats o que la gent es rigui d’ells.

Una frase que m’ha agradat molt és la de “ Deixa que la gent visqui en el teu cor”. Quan realment ens traiem aquesta careta que tots tenim i ens mostrem realment com som, és quan mostrem el millor de nosaltres, i quan ens fem estimar més. Em sembla inútil posar-nos caretes perquè la gent pensi que som coses que realment no som i perquè tinguin una imatge de nosaltres més dura quan molts de cops no és així i aquesta imatge que la gent té de nosaltres no s’acosta per res a la realitat.

La solidaritat que han mostrat davant del professor quan no volia deixar anar en Yuto amb el rai, ha estat magnifica. Realment m’ha impressionat, m’agradaria que tothom fos capaç de mostrar aquesta solideritat, perquè si fos així, tot aniria molt millor. Preferir quedar-se tots sense anar amb el rai per un company  ha demostrat la importància que tenen per ells la paraula “amic”. Que molts de cops s’utilitza en va, i sense el  veritable sentit de la paraula. També tots sabem que un veritable amic està en els moment més dificils i això ho han demostrat recolzant al Yuriko amb la mort del seu pare, ells no podien estar amb ell de cos present per això s’han mostrat amb cartes, i ell ha rebut el mateix sentiment que si haguessin estat al seu cantó.

Sincerament penso que la vida si te l’agafes d’aquesta manera pot anar molt millor i s’en pot treure molt més profit i al final això s’acaba notant.

FREUD

Tasca: a partir de la pel·lícula " Freud la pasión secreta", escull un tema i amplia'l. El tema escollit ha estat el Complexa d'Edip.

Segons la teoria Psicoanalítica de Sigmund Freud, el complex d’Edip designa una etapa del desenvolupament sexual, entre els 3 i 6 anys, la qual correspon a l’anomenada etapa fàl·lica del desenvolupament de la libido i s’acaba en el període de latència. D’acord amb la teoria freudiana, el complex es reviu en la pubertat i aquesta reaparició declinaria amb l’elecció d’objecte, que obra pas a la sexualitat adulta. El complexa d’Edip és l’agregat complexa d’emocions i sentiments infantils caracteritzats per la presència simultània i ambivalent de desitjos amorosos i hostils cap als progenitors. Es tracta d’un concepte central de la teoria psicoanalítica de Sigmund Freud.

Mite del qual va ser inspirat

El concepte va ser desenvolupat per Sigmund Freud, qui va ser inspirat per la seva denominació en el mite d’Edip de la mitologia grega clàssica, més precisament, en la versió que entrega Sófocles en la tragèdia Edip rei.

Edip és el fill de Layo i Yocasta. Layo, per evitar que es compleixi l’horrible destí que l’oracle l’ha anunciat, entrega a Edip acabat de néixer a un servent perquè l’abandoni.

Desobeint-lo, el servent l’entrega a un pastor, qui l’acull i finalment l’entrega al rei de Corinto i la seva muller Mérope, qui l’adoptaran, i li donaran el nom d’Edip i el crien com si fos el seu propi fill.

Tot i així el jove Edip, al escoltar rumors sobre que el rei i la reina no eren els seus pares consulta l’ oracle de Delfos, qui li revela que el seu destí serà matar al seu propi pare i casar-se amb sa mare. Efectivament, així es dóna, quan descobreix lo succeït es suïcida perquè és incapaç de soportar l’horror del parricidi i l’incest li provoquen, es treu els ulls i en total humiliació, abandona la ciutat.

El primer cop que el complex d’Edip apareix a l’obra freudiana és al 1910.

El complex d’Edip és un paper fonamental en l’estructuració de la personalitat i en l’orientació del desig humà.

Freud afirma que aquesta tendència és Universal i independent de la cultura i organització familiar.

L’elaboració emocional d’aquest complexa s’aconsegueix quan el baró renuncia a la mare perquè accepta que és del pare, i quan la dona renuncia al pare perquè accepta que és de la mare, i es superada amb major o menor èxit amb l’elecció d’un tipus particular de parella fora del triangle familiar.

TEMA DINS LA PEL·LÍCULA

Freud va a la casa d’en Carl, entra i observa detingudament l’habitació. En ella veu l’uniforme d’un general i li pregunta si és seu. En Carl respon que no, que era del seu pare quan tenia la seva edat. Freud li pregunta perquè el té allà. En Carl li respon que està molt orgullós del seu pare i per això el té allà. Freud li pregunta la raó de l’atac al seu pare. Ell respon que no tenia cap motiu per atacar-lo que es deu estar tornant boig, i que si el tancarà en un manicomi, perquè si fos així abans es suïcidaria.

Freud l’hipnotitza, el porta amb les paraules al record del dia de l’accident, estan a casa ell i el seu pare. En Carl comença a recordar: “ el seu pare té un ganivet a la mà, està tallant carn, el ganivet l’enlluerna, el pare el mira amb odi des de l’altre costat de la taula, els seus ulls brillen com el ganivet, desitja clavar-li en el coll, ell també el mira amb mirada desafiadora fixament als ulls, això l’enfureix, va atacar, és ell o jo (Carl), et dessagnaré maleït porc. Freud li pregunta perquè li diu porc al seu pare, ell respon que va violar a una jove, una jove de 17 anys que la violava cada nit , Freud pregunta qui és aquesta jove, i ell respon que és la seva mare. Seguidament s’aixeca i desvesteix el maniquí on hi ha l’uniforme del seu pare i es descobreix un maniquí amb cos de dona que l’abraça i el besa. Freud escandalitzat el fa despertar sense que recordi res de tot allò. 

Passa el temps i Freud no oblida el que ha viscut, i somia constantment i al cap d’un temps decideix tornar-hi, llavors l’informen que està mort, que va morir fa sis mesos de pneumònia en un manicomi.

Freud llavors genera una teoria de la neurosis on la sexualitat és la única causa de la neurosis.

CONCLUSIÓ

En aquest fragment de la pel·lícula podem veure un clar exemple, del complexa d’Edip. En Carl, està enamorat de la seva mare la qual ell veu com una bella noia de 17 anys, i veu al seu pare com al porc, que la viola cada nit.

En aquest moment sent odi i rancor per el seu pare, i per això el vol matar, i el mira de manera desafiant, perquè considera que es posa al mig de la relació entre ell i la seva mare. Però després contràriament té l’ uniforme allà penjat, mostrant l’orgull i el carinyo que sent per ell.

Em va cridar molt l’atenció que al desvestir el maniquí sortís la forma del cos d’una dona, per la manera que ho interpreto és com si el pare ( uniforme) no el permetés arribar a la mare ( el maniquí), és la barrera que separava als dos, i quan desvesteix el maniquí és com si es desfés del pare i això li proporcionaria la llibertat de poder estar amb la mare, sense que res els impedís que estiguessin junts.

La veritat és que globalment he trobat que és una bona pel·lícula, explica de manera molt visual i entenedora tot allò que es pot llegir en els llibres sobre la vida de Freud.

He triat el complex d’Edip com a tema, perquè sempre havia vist com els nens reclamaven l’atenció de la mare, i volien que la mare estigués pendents d’ells i no del pare, que es posessin al mig, però mai havia arribat a pensar quina era la raó d’aquest fet. Aquesta teoria de Freud m’ha ajudat a entendre una mica més alguna parat de la visió dels nens. 

DISTORSIONS COGNITIVES

Una distorsió cognitiva, en les teràpies cognitives- conductuals com la TC i la TREC, és una forma d’error en el processament d’informació. Les distorsions cognitives tenen un paper predominant en la psicopatologia al produir la pertorbació emocional. La primera enumeració va ser donada per Albert Ellis (Ellis considera que el nucli de la seva teoria està representat per una frase simple “Les persones no s’alteren per els fets sinó per el que pensen sobre els fets”) i va ser ampliat per Aaron T. Beck (Va desenvolupar el model cognitiu de la depressió que es caracteritzava per el contingut negatiu de les cognicions (pensaments automàtics) sobre un mateix, el món i el futur) encara que anteriorment altres autors i autores com Karen Horney, havien identificat alguns dels fenòmens implicats en el que ara s’anomena distorsions cognitives.

En el model A-B-C (aconteixement- creencia- conseqüència emocional) de Ellis, les distorsions cognitives serien les que determinen les creences mal adaptatives que produiran la pertorbació emocional. S’han relacionat aquestes distorsions com a fal·làcies lògiques- en tot cas, són un error en el dels processos d’informació, i per tant, es vincula a la racionalitat i a alteracions del pensament crític. Aprendre (i ensenyar) a refutar aquestes distorsions i els seus conseqüents pensaments negatius, es coneix com reestructuració cognitiva.

Aquestes percepcions empobridores  que realitza el pacient sobre sí mateix, del món i del futur, el porten a desenvolupar fòbies, depressió, problemes d’autoestima, obsessió, etc.

Un terapeuta cognitiu li mostra al pacient que la seva percepció del món en un determinat moment és només una de les possibles formes de percebre aquell mateix món, i certament no la millor. Llavors, el terapeuta ajuda al pacient a desenvolupar pensaments alternatius i formes alternatives de plantejar-se davant la situació que li resulta un problema en el món real. El terapeuta ajuda al pacient a aprendre a qüestionar-se aquests models del món del pacient i li ajuda a descobrir solucions als seus problemes que no estaven en el seu model, i així el pacient veu que no és que “no existissin” solucions, sinó que ell no les havia vist. 

1.      GENERALITZACIÓ EXCESSIVA:

a)       Davant tenim una dona, la qual es salta un semàfor en vermell. Darrera hi ha un home conduint i diu “les dones no saben conduir”.

b)      Un jove va pel carrer menjant pipes i llença les peles per el carrer. Un home està caminant per el mateix carrer i ho veu. “Tots els joves són uns mal educats!”

2.      ABSTRACCIÓ SELECTIVA:

a)       Vas de viatge, i per el camí se’t rebenta la roda. Acabes el viatge, i tot ha sortit perfecte, t’ha agradat molt el viatge però només et fixes en el fet que en el camí s’ha rebentat la roda, i per això et sembla que el viatge ha estat un complert desastre.

b)      Fas una exposició oral i tota la exposició et surt bé, però al final hi ha una paraula que és força llarga i complicada de dir i t’entrebanques.  Ja creus que tota la exposició t’ha sortit molt malament.

3.      POLARITZACIÓ O PENSAMENT  TOT O RES:

a)       Has decidit anar de compres, comences a mirar roba i més roba a les botigues i a provar-te-la. Res t’acaba de convèncer del tot, per tant ja dius que “MAI et queda bé res”.

b)      Discussió mare- fill: Sempre arribes tard, mai fas res, ningú  m’ajuda, tothom espera que ho faci jo tot.

4.      DESQUALIFICACIÓ D’ALLÒ POSITIU:

a)       Ahir el noi que m’agrada estava carinyós amb mi, segur que havia begut!

b)      Et truca una amiga amb la que fa força que no hi parles. Segur que no tenia ningú amb qui quedar i per això ha pensat en mi.

5.      LECTURA DEL PENSAMENT:

a)       Et caus accidentalment per un mal pas. “Tothom està pensant que no sé ni caminar”.

b)      El professor fa una pregunta general a la classe i tu contestes una cosa totalment diferent a la que ell es referia perquè no ho havies entès bé. “Segur que ara tothom pensa que sóc tonta”.

6.      ENDEVINAR EL FUTUR:

a)       El xicot té un mal dia,  i està força sec amb nosaltres. Ja suposem que és perquè ens vol deixar i no sap com dir-nos-ho.

b)      Demà tenim una excursió molt esperada des de fa força temps. S’acosta la nit i diem demà plou segur( ha fet sol durant tot el dia i a les noticies no diuen que hagi de ploure)!

7.      MAGNIFICACIÓ O MINIFICACIÓ:

a)       Una amiga la qual consideraves que mai t’havia fallat i que era molt i molt bona amiga, el dia del teu cumpleanys no et truca per felicitar-te tan sols t’envia un missatge, et decepciona tant que creus que és molt mala amiga.

b)      No tinc ganes de celebrar la festa de cap d’any, s’ha preparat sense temps, tot a l’últim moment i les coses quan es fan així no surten mai bé, serà un desastre millor seria que em quedés a casa dormint. Després la festa. M’ha encantat, és la millor festa que podíem haver preparat mai, la millor sense dubte de tots els anys!

8.      RAONAMENT EMOCIONAL:

a)       Et  posen un plat de menjar que no has provat mai, i el qual per el seu estat no t’agrada, per tant deu estar dolentíssim.

b)      Veus un noi que passa per davant i el trobes guapo, però ràpidament penses que ha de ser un cregut.

9.      ETIQUETAR ERRÒNIAMENT:

a)       Veus una noia amb roba fifi i ja penses que és una pija mimada i que no et caurà bé.

b)      Has fet un exercici et feliciten i ja creus que ets la millor.

10.  ANTICIPACIÓ:

a)       Fas un treball en grup, el qual els professors diuen que podeu millorar. Et responsabilitzes de tots els defectes que pot tenir el treball, si no està perfecte és per culpa la teva part.

b)      Surts de festa amb la teva millor amiga i el seu xicot. Ells dos acabant la nit discutint i tu et penses que ha estat culpa teva per acostar-te i parlar massa amb el seu xicot.

11.  PERSONALITZACIÓ:

a)       Vas d’excursió amb unes amigues i us perdeu, et culpes, dius que si us heu perdut és culpa teva, tot i que era entre totes que decidíeu per on anar.

b)      Anem de festa i ens ho passem molt bé, però estic segura que si no arribo a anar jo amb elles no s’ho passen ni la meitat de bé.

12.  IMPERATIU CATEGÒRIC:

a)       Hauria d’haver estudiat més i no haver fet tanta pràctica, si ho hagués fet així segur que hagués tret més bona nota.

b)      Tens un accident amb cotxe anant de festa, llavors penses que no hi hauries d’haver anat.

REFLEXIÓ:

Com hem dit anteriorment les distorsions cognitives tenen un paper predominant en la psicopatologia al produir pertorbacions emocionals.

Tal i com va dir molt bé Ellis considero que les persones no s’alteren per els fets sinó per el que pensen sobre els fets. Si donéssim el valor que mereix a cada un dels fets, i no hi hi penséssim més,  molts de cops tot seria més senzill perquè és quan pensem i pensem sobre un fet quan ens alterem i distorsionem realment el què ha succeït i el veritable significat d’allò. Les distorsions cognitives són un error que produïm tots en un moment o altre de la nostra vida. Molts de cops no ens adonem que distorsionem la realitat fins a límits inimaginables i això en la majoria dels casos ens pot ser perjudicial, ens pot fer mal i fins i tot ens pot portar a la depressió o a altres malalties.

Que  molts de cops veiem el món blanc o negre, i no és així , es pot trobar un equilibri, no sempre t’has de veure com el millor, qui ho sap fer tot, qui no té problemes, però tampoc el causant de tots els mals, qui molesta en qualsevol moment.

Amb la teràpia cognitiva el psicòleg intenta mostrar al client que allò és la manera de percebre les coses no com són realment i que a vegades la manera en què ho percep no és pas la millor. Per tant ha d’ajudar a crear formes alternatives per trobar solucions als problemes que ell veia insolucionables, per demostrar-li en certa manera que no és que no hi hagi una solució sinó que aquesta quasi bé sempre hi és sinó que és un mateix que no la veu.

Amb aquesta pràctica he pogut veure que molts de cops cometem distorsions, que un cop les analitzes són fàcils d’evitar, com per exemple etiquetar erròniament, entre altres. Però que a tots ens succeeix, que tots tenim moments en els que estem més tristos i més pessimistes i en els que ens costa veure les coses realment com són, però que ens hem de parar un moment i reflexionar i adonar-nos que aquells pensaments tan sols són fruit d’un mal dia i que, en realitat els fets no són així com els veiem.

MECANISMES DE DEFENSA

MECANISMES DE DEFENSA

Finals del segle XIX, principis  del s. XX, Freud es va trobar amb la histèria, la qual donava símptomes físics, sense que hi hagués lesions físiques. La histèria era considerada al principi, com un mal de dones. Freud va trobar manifestacions histèriques i es va plantejar si tot el que tenia símptomes físics tenien una repercussió física. S. Freud & Breue, junts, comencen a fer estudis sobre la histèria i la hipsnosis.

“El conscient representa 1/7, mentre

que l’inconscient representa 6/7”

Tan sols hi ha una petita franja on l’inconscient es pot rebel·lar al conscient aquesta és el “Pre-conscient”.

L'allò

Segons la concepció Freudiana de l'estructura de la personalitat, l'allò és l'element més primitiu d'aquesta. Quan una persona neix, tan sols està dotat d'allò, que és totalment inconscient,irracional i el dipòsit on es troben les nostres pulsions. Aquestes últimes les podríem definir com energies o motivacions que tenen el seu origen en una necessitat biològica i la seva finalitat és suprimir aquesta tensió creada amb la satisfacció que busquen per poder tornar a l'equilibri inicial. Freud creu que aquestes pulsions són les que motiven el comportament humà, i en una primera teoria pulsional les divideix en dues :

1.Pulsions d'autoconservació : són les encarregades de preservar la vida individual. Serien aquelles pulsions que ens impulsen a buscar menjar,aigua,etc.

2.Pulsions sexuals : són aquelles que preserven la vida de l'espècie, i també les que procuren plaer ; l'energia d'aquestes últimes l'anomena libido

El jo

Un segon element al qual Freud fa referència és el jo. Aquest últim sorgeix de la modificació parcial de l'allò sota les influències i estímuls que rep del món exterior. A mesura que la persona creix, el jo es va enriquint amb les experiències i aprenentatges que va acumulant, i que li permeten adaptar-se a aquest món. El jo és l'encarregat de controlar les pulsions que provenen de l'allò, a través delprincipi de realitat; aquest estipula que la recerca del plaer estarà determinada per les condicions externes, posposant-lo si és necessari.

El jo sempre intenta satisfer les demandes de l'allò, però es troba pressionat per les restriccions que l'imposa el superjo. L'allò envia una pulsió cap al jo, però aquesta ha de passar pel filtre del superjo. Si aquest la considera acceptable, la deixarà passar, però si no, actuarà de barrera i no la deixarà passar. Arriba un moment en què el jo es troba tan pressionat, tant per l'allò com pel superjo, que s'ha de defensar d'alguna manera. Això ho fa a través dels anomenats mecanismes de defensa. Els mecanismes de defensa són uns mètodes o tècniques que inconscientment utilitzem totes les persones per evitar el malestar que ens provoca les frustracions i conflictes del nostre psíquic. Aquest nom va ser introduït per Freud. Aquests mecanismes són del jo, i del que s'ocupen es de treure de l'inconscient alguna cosa amb l'objectiu d'evitar el malestar que això produeix a les persones, aquests mecanismes no es limiten a les persones amb alguna deficiència psíquica, si no que els utilitzem totes les persones.

Aquests mecanismes són:


FASE ORAL:


Repressió: És una forma extrema de negació, que consisteix en que la persona suprimeix un fet de la seva consciència enviant-lo a l'inconscient, això ho fa per que aquest fet li produeix mal estar o angoixa. Aquest fet encara es pot recordar, però quan surt ho fa a traves de somnis o de manera distorsionada. Hi ha distints tipus de repressió, per exemple hi ha la que en vers de enviar el fet a l'inconscient el que hi envia és la sensació que això li va provocar, aquest tipus s'anomena d'aïllament.( per exemple recorda la mort d'algú molt estimat, però no recorda el dolor que això li va fer). Un altre tipus és la repressió de negació, que fa que recordis el fet, però que el neguis.


Regressió: És quan una persona s'enfronta a un conflicte retrocedint en el temps i tornant a èpoques més satisfactòries on es sentia més protegit i adoptant un comportament més immadur.


Fixació: La personalitat es desenvolupa a través de fases, i aquest mecanisme de defensa el que fa és que quan descobreixes que passar a la següent fase et provoca angoixa, queda a l'altre fase, que els hi és més satisfactori, i segueixen amb el comportament de la fase anterior. D'aquestes persones es diu que són immadures.


Projecció: És una distorsió de la realitat que consta en atribuir els pensaments o actes indesitjables propis a una altre persona, evitant així sentir-se malament ell, és el mecanisme propi dels paranoics.


Identificació: És el procés de incorporar-se a un mateix els valors, les actituds i les creences de una altre persona més “poderosa”, que consideres que és un model a seguir en tots els àmbits, un exemple és quan als adolescents vesteixen com els seus cantants preferits. Si el grau d’imitació augmenta i és total s’anomena introjecció.


Negació: És negar-se a admetre que existeix un problema. Freud ho defineix com  idees intolerables que el subjecte no vol deixar arribar a la seva consciencia. Un exemple d’aquest cas és quan en els nens petits se’ls hi mort la mascota, algun pot continuar fent veure que encara és viu, cosa que li permet no adonar-se del que ha passat realment.


Compensació: És quan fracassem en alguna cosa o ens sentim menys dotats de lo normal en algun aspecte, en molts casos els mecanismes de defensa estimulen triomfar en la mateixa direcció o en alguna esfera substitutiva. Per tant, podríem dir que seria desenvolupar una conducta en la qual el subjecte pot sentir-se superior a la majoria per contrarestar en allò que s’hagués sentit inferior.


Aïllament: En aquest mecanisme es destrueixen les connexions existents entre una causa i la seva conseqüència. Gràcies a l’aïllament el subjecte coneix les vivències que han estat causa dels trastorns, però no sap que aquelles persones són les que provoquen els símptomes, recorda fets recents o passats. És el símptoma peculiar de les neurosis compulsives.


Anulació: Consisteix en una esborrada del primer sentit de la compulsió després d'un acte de sentit contrari.


Reparació: És un procés d'autocrítica constructiva que ensenya revisant la conducta passada, per corregir o modificar la conducta futura.


FASE ANAL:


Formació reactiva: És quan es tenen desitjos que provoquen ansietat, aquests desitjos es transformen en una conducta contradictòria cap a ells, i així eviten l'angoixa. Per exemple un home que es sent dona, però no ho pot acceptar tindrà una conducta d'odi cap als transsexuals, aquesta conducta, pot arribar a desencadenar agressions físiques cap als transsexuals.


Racionalització: És quan algú tracta de convèncer-se a sí mateix donant-se explicacions a ells i als que l’envolten de manera que els pensaments inacceptables es justifiquin amb uns arguments.


Fantasia: És una actitud que consisteix en imaginar-te una cosa que vols fer però que en la vida real no pots dur a terme.


 Desplaçament : El desplaçament és una tècnica de defensa que el que fa és substituir la causa del problema per una altra cosa que no està prohibit o que no causa pertorbacions i així s'evita l'angoixa.


FASE FÀL·LICA:


Sublimació: Dins dels mecanismes de defensa més positius per la descarrega de les tensions podem considerar la sublimació. La sublimació ve a ser com un medi per arribar a la satisfacció en forma substitutiva o imaginària a les dos tendències bàsiques dels nostres instints: la sexualitat i l’agressivitat. Es tracta d’una classe de comportament o conducta en el que tendències, impulsos instintius, desitjos, etc. que són moralment i culturalment rebutjables per la consciència i per la convivència social es descarreguen canalitzant la seva energia en comportament socialment acceptables. Totes les activitats científiques, artístiques, intel·lectuals, religioses i culturals, en general són – segons Freud- conseqüència de la sublimació.

El superjo

Per últim hi ha el superjo. Aquest element integrant de la personalitat el podríem equiparar amb el paper que desenvolupa la societat sobre les persones. És l'encarregat de reprimir i controlar les pulsions, i podríem dir que és el fruit de la pressió social imposada sobre les persones. Es forma a través de l'educació de la persona que inclou l'adquisició de models de conducta, costums,control individual, etc. El seu paper fonamental és decidir el que és acceptable del que no ho és per tal que l'individu es pugui adaptar en la societat que viu. El superjo el podríem dividir en dues parts :

1.Consciència moral : correspondria a la part que internalitza els costums, els càstigs, les restriccions morals, etc.

2.Ideal del jo : correspondria a un model de persona, és a dir, a la recerca de la perfecció. Quan una persona intenta seguir aquest ideal està satisfeta amb ella mateixa, però en canvi, si fa alguna cosa incompatible amb ell se sent culpable.

Teoria del desenvolupament psicosexual de Freud

Fase oral: plaer per la boca, si es supera de la manera adequada, la fase queda superada i passa a una altre, sinó queda superada hi haurà una fixació.

Entre el 2n-3r any: Fase anal: satisfacció dels esfínters si se li obliga el control d’aquests abans d’hora pot desenvolupar una fixació.

Fase fàl·lica (3-6anys): Nens i nenes son diferents. Plaer a partir de la zona genital. Complexa d'Edip i d’Electre ( el nen s’enamora de la mare, la nena del pare). El nen s’identifica amb el pare adopta els seus rols sexuals si es supera la fase els nens podran tenir relacions home-dona. Si no les relacions poden ser dificultoses.

Fases latència (6-12 anys): Relacions normals nens- nenes. És una fase tranquil·la, amb relacions lògiques, els nens juguen amb nens i les nenes amb nenes. Preparació de la fase final.

Fase genital( +12 anys):  La persona podrà gaudir d’una sexualitat sana,estable i normal si totes les etapes s’han desenvolupat de manera adequada.

7 PECATS CAPITALS

IRA, LUXÚRIA,GULA,PERESA, SUPÈRBIA, ENVEJA, AVARICIA

PRÀCTICA: Realitza una pràctica constructiva i una altre destructiva per cada un dels set pecats.

IRA:  CONSTRUCTIVA: córrer DESTRUCTIVA: picar

LUXÚRIA: CONSTRUCTIVA: masturbació DESTRUCTIVA: violació

GULA: CONSTRUCTIVA: endreçar l’armari DESTRUCTIVA: menjar un pastís d’aniversari que era per tota la família.

PERESA: CONSTRUCTIVA: t’aixeques i fas l’esmorzar per tota la família DESTRUCTIVA: no presentar-te per fer un treball en grup.

SUPÈRBIA: CONSTRUCTIVA: Fer classes de repàs per la gent que li costa més. DESTRUCTIVA: humiliar la gent amb els teus coneixements.

ENVEJA: CONSTRUCTIVA: competir per poder treure més bons resultats per tu mateix. DESTRUCTIVA: ratllar el cotxe d’una persona que té el que a tu t’agradaria tenir.

AVARÍCIA: CONSTRUCTIVA: estalviar els diners per després poder-ne treure un major profit. DESTRUCTIVA: robar per poder-ho tenir tot.

Reflexió:

La primera frase que em fa reflexionar entorn Freud és aquella que diu “El conscient representa 1/7, mentre que l’inconscient representa 6/7”. El primer cop que vaig sentir aquesta frase em va xocar molt, vaig començar a pensar que si era així, tot allò que creiem ser, tot lo que creiem saber com som, en definitiva no és res. Es pot dir que pràcticament no ens coneixem, no sabem com som ni què som capaços de fer en algun moment donat. Sis setenes parts de nosaltres ens són totalment desconegudes i només poden arribar a penetrar lleugerament a través dels somnis, els quals la majoria de cops ni recordem com són.
Els mecanismes de defensa va ser un altre dels conceptes que em van cridar l'atenció. Al llegir-los em vaig adonar que són moltes de les coses que "inconscientment" fas, però tot i que sembli il·lògic mai havia parat a pensar que tot aquests mecanismes els fèiem automàticament per evitar allò que ens pot fer mal i patir. 
Al citar i llegir cada un d'ells va ser quan realment vaig fer l'esforç d'imaginar una situació de la meva pròpia experiència i és quan posant aquests exemples els entens més fàcilment i t'adones de la gran utilitat que tenen. Trobo que el mecanisme de negació és un dels més freqüents, molts de cops ens neguem a nosaltres mateixos que alguna cosa ens fa mal, perquè així sembla que això no sigui així, i que aquest suposat malt no es produeix, el nostre entorn s'adona i ens ho diu però tot i així nosaltres ho  neguem dient que això no és cert, és com posar-nos un mocador als ulls per no voler veure el que sabem que hi ha davant nostre.
La teoria psicosexual de Freud trobo que va aportar molt de què parlar per la manera en què va ser entesa, però explicada d'una manera més senzilla trobo que està molt ben trobada. O a cas no senten plaer els nadons quan la mare els hi dóna de mamar? Si ho traslladem a un altre exemple, no sentim plaer nosaltres al alimentar-nos quan tenim gana? No sentim plaer quan vas al lavabo després de que alguna cosa no et permeti anar? Pot ser allò que va provocar una revolució més gran va ser el Complex d'Edip o d'Electre, però és així, quan el vaig sentir per primer cop em vaig sentir identificada. Quants cops no em intentat cridar l'atenció del pare? El pare dir-li que la mare està molt guapa i que li queda molt bé la roba i la nena posar-se i dir i a mi? Quants cops no et poses el mig mentres el pare i la mare estan caminant? Tot això són actes senzills que fem tots quan som petits per cridar l'atenció d'aquella persona.


Respecte la pràctica dels set pecats capitals, puc dir que sí, que a vegades seria molt més útil buscar una manera constructiva per aplicar aquells desitjos instintius moralment i culturalment indesitjables i que sense un gran esforç per realitzar-ho es pot obtenir un gran benefici. 




Per finalitzar, la pràctica dels 7 pecats la vaig realitzar amb la Glòria Grau i la Marta Oró.