DIAGRAMA SISTÈMIC

Salvador Minuchin va néixer el 1921 a Argentina. Als anys 50 va començar a exercir com a psiquiatra treballant amb famílies pobres, en barris marginals i difícils.

Als anys 60 i 70 va ser partícip del desenvolupament de la teràpia familiar i es va convertir en un model amb el qual els terapeutes comparaven el seu treball.

El seu model, el qual va anomenar “ estructural”, ve a la família com un sistema que tendeix a mantenir-se estable davant les condicions i influències internes i externes, el que, a vegades, afavoreix certa disfuncionalitat en tant tendeix a perpetuar un patiment a la família o a part d’ella. El retorn a la funcionalitat requereix atenir-se a certs principis: restabliment de jerarquies, límits clars en rols i funcions, desfer aliances o triangles perjudicials. El seu model d’avaluació clínica i intervenció, essent complex, és utilitzable no només per terapeutes familiars sinó també per agents de salut de formació menys sofisticada.

 “Si la família no existís s’hauria d’inventar” necessitem un grup humà que ens aculli, ajudi. La família és un grup diferent dins els altres grups.

Minuchin ens ha deixat un mètode per dibuixar de forma gràfica les relacions que hi ha en un mateix sistema (conjunt de relacions, tipus de relacions..).

El genograma és una representació gràfica d’una constel·lació família generacional ( de tres generacions mínim), que registra informació sobre els membres d’aquesta família i les seves relacions. La seva estructura en forma d’arbre proporciona una ràpida visió de les complexes relacions familiars i és una rica font d’hipòtesis sobre com un problema d’un dels seus components pot estar relacionat amb el context familiar i la seva evolució a través del temps.  

El diagrama sistèmic és també una representació gràfica però més complex que el genograma.

 Els símbols que s’inclouen al diagrama sistèmic són més característiques i especifiquen sobre el tipus de relacions incloses dins d’un sistema.

PRÀCTICA

En el primer nivell familiar trobem l’avi amb 87 anys el qual la seva dona va morir amb 80 anys.

Aquests van tenir tres fills el primer té 50 anys està divorciat de la seva dona i té un fill adolescent de 19 anys el qual viu amb ell i l’avi, ja que no s’ha independitzat, un fill el qual té 47 anys i s’ha independitzat i una filla amb 36 anys la qual té una relació oberta amb un home de 40 anys amb el qual ha patit un avort quan el fetus era d’un mes, està embaraçada de 7 mesos i té una nena de tres anys, aquesta filla tampoc s’ha independitzat i per tant viu amb el seu germà , el seu pare i la seva filla. 

El nucli del diagrama és una parella la qual consta d’una noia de 18 anys i un noi de 28 anys. En aquesta parella existeix una sobre implicació per ambdues parts. Els pares de la noia estan en contra el xicot de la seva filla, a més el pare té un conflicte ocult amb la seva filla. Les amigues de la noia les quals totes tenen una molt bona amistat ja que es coneixen de petites també estan en contra del noi. La relació de la parella és defensada per els amics del noi, els quals tenen 27 i 30 anys i recolzen la seva relació. 

REFLEXIÓ

Si la família no existís s’hauria d’inventar, començaré la meva reflexió partint d’aquesta frase ja que la considero molt interessant.

Molts de nens no tenen la proximitat d’una família ja sigui per un accident el qual ha causat la mort dels pares, perquè no es podien fer responsables d’ells i els han abandonat, perquè hagin donat la custodia a altres persones... Llavors aquests nens han de buscar unes persones que els hi proporcionin un vincle, algú que els hi faci de família per tant inventar-la. Quan ets més gran hi perds algun dels teus pares o ambdós et recolzes amb els amics els quals llavors et recolzes més amb ells enfortint el vincle.

Per això trobo que aquests nens necessiten l’ajut d’un bon psicòleg, per poder restablir una jerarquia i saber establir uns poders. A part de tota aquella necessitat de suport per la pèrdua d’una figura tant important com és la dels pares perquè per molt que a vegades ens puguem enfadar, sempre quan necessites l’ajut d’algú per algun fet de gran importància per a tu sempre recorres aquelles persones en les que tu ets el més important per ells. Quan els veus tristos alguna cosa et fa sentir-te malament a tu també, i intentar fer tot allò que estigui al teu abast per poder fer-los sentir un xic millor o treure un somriure dels seus llavis.

Sobre el dibuix del genograma o del diagrama sistèmic trobo que és una eina molt útil i senzilla per amb un sol cop d’ull poder tenir una idea força clara d’una situació concreta de la família en la què s’hagi de treballar, cosa que facilita les coses per poder dur a terme una bona feina. 

NECESSITATS HUMANES

Abraham Maslow és un psicòleg format dins el conductisme.

Tot i que a Amèrica el conductisme era el corrent de més pes també s’havia anat formant el psicoanàlisi.

Disgustat amb el model de persona i intervenció del conductisme i del psicoanàlisi.

El conductisme tracta a la persona com una màquina i la seva intervenció és freda. El psicoanàlisi tracta a la persona com el seu “id”, per tant si l’educació no modificava el fons de cada un segons el psicoanàlisi som uns egoistes i només busquem el nostre propi plaer. En la intervenció tampoc si sent còmode.

Per tant Maslow postula un nou model per entendre les persones i el seu comportament. Considera els punts positius de les persones. Des del punt de vista de Maslow en les persones ja existeix la bondat i el positivisme i si es creen les condicions que satisfan les necessitats és un comportament afable, amable.

Tothom qui vetlla per els altres sent una pròpia satisfacció. Finalment l’egoisme i l’altruisme no són tant antònims com es creu i acaben essent més sinònims, perque si estem bé nosaltres (egoisme), podem ajudar als altres i fer que estiguin bé (altruisme).

Per Maslow si les persones tenen cobertes les seves pròpies encessitats poden oferir més coses als demés.

Una necessitat é tot allò que si no es cobreix o es satisfà la persoa emmalalteix o es mort. Si pots continuar vivint no és una necessitat. Maslow així sempre parla de les necessitats bàsiques.

MOTIVACIÓ I PERSONALITAT

Maslow es va dedicar a estudiar les persones plenament humanes. Va estudiar a 3 professors seus que considerava plenament humans o autorealitzats i va trobar:

-          La satisfacció de les necessitats: psicològiques, fisiològiques, espiritual.

-          Vetllaria constantment perquè les necessitats es cobrissin: menjar, dormir, respirar

Per no emmalaltir directament hem de cobrir també altres tipus de necessitats:

Necessitats humanes: Maslow’s Hierarcly of Human Needs.

“Els motius que ens empenyen a actuar és la voluntat de cobrir les nostres necessitats”

A vegades pots deixar de cobrir una necessitat de primer ordre perquè per tu, té un altre ordre. Per exemple: pels pares els fills poden ser més importants que el menjar.

PRÀCTICA

Comportaments constructius: quan els realitzes cobreixen les necessitats i els altres en surten beneficiats. ∑≠0

Comportaments destructius: cobreix la necessitat però hi ha perjudicis en un mateix i/o altres.

Comportaments fallits: s’orienten a cobrir una necessitat però no queda coberta.

NIVELL 1; PHYSIOLOGICAL NEEDS

·         CONSTRUCTIVA: Tens gana i cuines per a tota la família per poder gaudir-ne tots junts.

·         DESTRUCTIVA: Menges menjar caducat que trobes per casa i  llavors et trobes malament.

·         FALLIDA: Un nen té gana i li treu el berenar a un altre nen, la professora ho veu i el renya i li retorna el berenar al propietari.

NIVELL 2; SAFETY: Has d’anar a treballar però per anar-hi pel camí més curt has de passar per una zona on hi ha molts macarres.

·         CONSTRUCTIVA: Hi vas amb algú, així quan hi passes ni hi penses tant i vas més segur.

·         DESTRUCTIVA: Donar la volta tot i que el camí sigui més llarg per no passar-hi, tot i que camines més per arribar el mateix lloc.

·         FALLIDA: Afegir-te el grup de macarres, perquè així et sembla sentir-te més segur tot i que no ho estàs.

NIVELL3; LOVE: Has tingut un mal dia i necessites rebre carinyo de la teva parella.

·         CONSTRUCTIVA: Truques a la teva parella i quedes per quan plegui de treballar per estar una estona junts.

·         DESTRUCTIVA: Truques a la teva parella i li exigeixes que vingui ja, i que deixi o marxi d’on estigui.

·         FALLIDA: Vas al bar i li poses les banyes.

NIVELL 4; ESTEEM

·         CONSTRUCTIVA: T’arregles i et veus guapa.

·         DESTRUCTIVA: Vas de compres, compres i compres i gastes molts diners, però finalment et veus guapa.

·         FALLIDA: Vas a una perruqueria per fer-te un tint de color, però et cremen el cabell.

NIVELL 5; SELF –ACTUALIZATION

·         CONSTRUCTIVA: Fas cursos, t ‘esforces per millorar les teves qualificacions.

·         DESTRUCTIVA: Estudies molt i t’estàs tot el dia estudiant sense parar

·         FALLIDA: copiar per demostrar als altres que ets competent però tu saps que no ho ets i que has copiat.

REFLEXIÓ

Sincerament considero una pràctica molt interessant la que hem realitzat de necessitats humanes.

Estic d’acord amb Maslow, potser cap de les dos corrents principals de l’època era totalment correcte. La consideració que té Maslow sobre que a les persones ja existeix la bondat i el positivisme, que el tenim dins quan naixem i si en l’entorn es creen unes condicions favorables satisfent a unes necessitats el comportament de l’individu és un comportament afable, amable i positiu.

L’afirmació que l’altruisme i l’egoisme no són tan antònims com en un primer cop d’ull sembla, m’ha fet pensar. Té tota la raó, quan tu estàs bé, estàs feliç, estàs radiant d’alegria, encomanes tot això els altres i fas que aquells a qui envoltes també estiguin feliços i conseqüentment estiguin bé, contràriament quan tu no estàs bé, quan et sents trist, malhumorat, insatisfet llavors tot això també ho transmets amb contestes inapropiades, malestar, preocupacions. Així es pot dir que sí, realment l’egoisme és causa quasi directa de l’altruisme podent-los considera quasi com sinònims.

Fent referència a la piràmide de necessitats, sí, cada un d’aquests esglaons són necessitats bàsiques, necessàries per poder ser feliç. Però la frase de que cada persona té un ordre, unes preferències per posar en ordre la piràmide és completament cert. Quan penso en tota aquesta gent que hi ha al carrer, que pobres no tenen un lloc on dormir, no tenen una seguretat, no tenen uns aliments i tot i així molts de cops ells diuen que tenint-se uns als altres ells són feliços. Els nens de països menys desenvolupats que no tenen les facilitats que tenim nosaltres per el menjar però tot i així els veus amb un somriure, ara en aquests temps de crisi molta gent  el què hi ha representat en el primer esglaó de la piràmide és un treball, per així poder assegurar el ben estar de la seva família, que tinguin uns aliments, una casa on viure i poder garantir així les seves necessitats. Així veient tots aquests exemples queda clar que tothom té nivells diferents de preferència.

EMPATIA

PSICOLOGIA HUMANISTA

La psicologia humanista és una escola, que va néixer com una part d’un moviment cultural més general que va sorgir en Estats Units en la dècada dels 60 del segle XX i posa de relleu la experiència no verbal i els estats alterats de consciència com mitjà per realitzar plenament el nostre potencial humà.

Va sorgir com una reacció al conductisme i al psicoanàlisis, dos teories amb plantejaments oposats en molts sentits però que predominaven en aquell moment. Pretén la consideració global de la persona i l’accentuació en el seus aspectes existencials ( la llibertat, el coneixements, la responsabilitat...) . L’ humanisme s’oposa allò que considera aspectes deterministes i degradants del Psicoanàlisis Freudià, criticant la insistència de Freud per explicar la psiquis normal a partir de la patologia i posar èmfasis en tots els aspectes negatius de la naturalesa humana, com el patiment, la gelosia, l’odi, la por, l’egoisme. 

Els humanistes desitgen destacar la salut mental i tots els atributs positius de la vida, com la felicitat, la satisfacció, l’èxtasi, l’amabilitat, la generositat, l’afecte. Un dels humanistes més importants de la època, Abraham Maslow, va denominar aquest moviment com La Tercera Força per mostrar al públic tot allò que es proposava amb aquesta corrent, integrar les formes (aparentment oposades) on s’expressava  el què fer psicològic de l’època.

Les idees destacables del humanisme són:

-          La importància que se li assigna a l’individu, a la llibertat personal, a la creativitat individual i a l’espontaneïtat.

-          Es dóna èmfasi a l’experiència conscient.

-          Dóna peu a tot allò relacionat amb la naturalesa humana.

Les arrels del moviment humanista, a part de Abraham Maslow, el qual em comentat anteriorment són Wiliam James, la Teoria de la Gestalt, Adler, Jung, Horney,Ericsson i Allport.

Carl Rogers

La psicoterapia de Rogers es centra en la persona, al qui ell anomena client i no pacient, perquè no és passiu sinó actiu i responsable en el procés de millorar la seva vida, decidint conscientment i racionalment què està malament i que s’ha de fer al respecte.

El terapeuta és com un confident o conseller que escolta i encoratja per la igualtat, amb una actitut comprensiva, i entenent-lo. Aquesta actitud que ha de tenir el terapeuta la denomina “trobada”.

Rogers és segurament el més influent i conegut dins de la psicologia humanista. Proposa una hipòtesi en la que el individu posseix en sí mateix medis per l’autocompresnió, per el canvi del conecpte en sí mateix, de les actituts i del comportament autodirigit; aquests medis poden ser explotats amb només proporcionar un clima determinat d’actituts psicològiques favorables, el psicòleg és capaç de produir l’atmosfera adequada per el creixement personal. Per això es diu que Rogers fa un enfocament no directiu amb la Psicologia Humanista.

També fa un enfocament diferent en els àmbits de la psicologia dient que no només pertany a l’àmbit clínic sinó que també pertany al de l’educació.

Un dels conceptes més reconeguts per Rogers és el de l’escolta activa. Si una persona és capaç de viure amb tres actituds bàsiques n’hi  ha suficient:

1)      Acceptació incondicional: acceptar a la persona per el que és, es pot acceptar algú sense estar al 100% d’acord amb el que aquella persona fa. ( Apreciar a les persones pel fet de ser persones).

2)      Comprensió empàtica: viure a intentar experimentar en la pell de l’altre, mirar d’entendre a l’altre sense jutjar. Rogers deia “ tan sols que tinguem 1 minut d’autèntica empatia a l’any serà suficient”.

3)      Autenticitat, congruència, coherència: el psicòleg ha de pensar, sentir i actuar sense contradiccions, els 3 temes han d’estar alineats. Les persones tenim captadors que identifiquen que a persona que tenim davant actua,diu i sent de la mateixa manera. Condicions de relació, condicions òptimes.

REFLEXIÓ:

Després de veure el documental pensant en els altres, et planteges  moltes qüestions i veus les coses d’una altre manera.

Per què a nosaltres no ens han fet unes classes així? Quan mires tot allò que ens envolta només trobes egoisme, que la gent mira per si mateix, i que ningú ajuda a ningú  si més no només ajuden a caure.

Tot això es podria solucionar amb classes com aquestes, on s’ensenya realment què és allò important i el que realment ens fa créixer com a persones i el que fa créixer la nostra societat.

Aquests nens que hem vist s’expressen, s’obren als altres, mostren el que pensen perquè tothom els pugui entendre i es pugui posar a la seva pell i així poder-los ajudar. M’ha semblat una molt bona idea les cartes de la llibreta, i que els nens gaudissin escribint-les i mostrant-les als seus companys. Molts de cops no és bo guardar-se el que un pensa, perquè al final aquestes coses acaben fent mal, si t’obres i parles amb la gent, sempre pots aprendre coses noves que t’ajudin.

Quan la Mifuji ha expressat el què sentia respecte a la mort del seu pare tots han recordat moments que els feien sentir igual i això ha fet crear un clima d’empatia en tota la classe. Això aquí no passa, la gent és més freda, més distant i no acostuma a mostrar els seus sentiments als altres per por suposo a sentir-se refusats o que la gent es rigui d’ells.

Una frase que m’ha agradat molt és la de “ Deixa que la gent visqui en el teu cor”. Quan realment ens traiem aquesta careta que tots tenim i ens mostrem realment com som, és quan mostrem el millor de nosaltres, i quan ens fem estimar més. Em sembla inútil posar-nos caretes perquè la gent pensi que som coses que realment no som i perquè tinguin una imatge de nosaltres més dura quan molts de cops no és així i aquesta imatge que la gent té de nosaltres no s’acosta per res a la realitat.

La solidaritat que han mostrat davant del professor quan no volia deixar anar en Yuto amb el rai, ha estat magnifica. Realment m’ha impressionat, m’agradaria que tothom fos capaç de mostrar aquesta solideritat, perquè si fos així, tot aniria molt millor. Preferir quedar-se tots sense anar amb el rai per un company  ha demostrat la importància que tenen per ells la paraula “amic”. Que molts de cops s’utilitza en va, i sense el  veritable sentit de la paraula. També tots sabem que un veritable amic està en els moment més dificils i això ho han demostrat recolzant al Yuriko amb la mort del seu pare, ells no podien estar amb ell de cos present per això s’han mostrat amb cartes, i ell ha rebut el mateix sentiment que si haguessin estat al seu cantó.

Sincerament penso que la vida si te l’agafes d’aquesta manera pot anar molt millor i s’en pot treure molt més profit i al final això s’acaba notant.

FREUD

Tasca: a partir de la pel·lícula " Freud la pasión secreta", escull un tema i amplia'l. El tema escollit ha estat el Complexa d'Edip.

Segons la teoria Psicoanalítica de Sigmund Freud, el complex d’Edip designa una etapa del desenvolupament sexual, entre els 3 i 6 anys, la qual correspon a l’anomenada etapa fàl·lica del desenvolupament de la libido i s’acaba en el període de latència. D’acord amb la teoria freudiana, el complex es reviu en la pubertat i aquesta reaparició declinaria amb l’elecció d’objecte, que obra pas a la sexualitat adulta. El complexa d’Edip és l’agregat complexa d’emocions i sentiments infantils caracteritzats per la presència simultània i ambivalent de desitjos amorosos i hostils cap als progenitors. Es tracta d’un concepte central de la teoria psicoanalítica de Sigmund Freud.

Mite del qual va ser inspirat

El concepte va ser desenvolupat per Sigmund Freud, qui va ser inspirat per la seva denominació en el mite d’Edip de la mitologia grega clàssica, més precisament, en la versió que entrega Sófocles en la tragèdia Edip rei.

Edip és el fill de Layo i Yocasta. Layo, per evitar que es compleixi l’horrible destí que l’oracle l’ha anunciat, entrega a Edip acabat de néixer a un servent perquè l’abandoni.

Desobeint-lo, el servent l’entrega a un pastor, qui l’acull i finalment l’entrega al rei de Corinto i la seva muller Mérope, qui l’adoptaran, i li donaran el nom d’Edip i el crien com si fos el seu propi fill.

Tot i així el jove Edip, al escoltar rumors sobre que el rei i la reina no eren els seus pares consulta l’ oracle de Delfos, qui li revela que el seu destí serà matar al seu propi pare i casar-se amb sa mare. Efectivament, així es dóna, quan descobreix lo succeït es suïcida perquè és incapaç de soportar l’horror del parricidi i l’incest li provoquen, es treu els ulls i en total humiliació, abandona la ciutat.

El primer cop que el complex d’Edip apareix a l’obra freudiana és al 1910.

El complex d’Edip és un paper fonamental en l’estructuració de la personalitat i en l’orientació del desig humà.

Freud afirma que aquesta tendència és Universal i independent de la cultura i organització familiar.

L’elaboració emocional d’aquest complexa s’aconsegueix quan el baró renuncia a la mare perquè accepta que és del pare, i quan la dona renuncia al pare perquè accepta que és de la mare, i es superada amb major o menor èxit amb l’elecció d’un tipus particular de parella fora del triangle familiar.

TEMA DINS LA PEL·LÍCULA

Freud va a la casa d’en Carl, entra i observa detingudament l’habitació. En ella veu l’uniforme d’un general i li pregunta si és seu. En Carl respon que no, que era del seu pare quan tenia la seva edat. Freud li pregunta perquè el té allà. En Carl li respon que està molt orgullós del seu pare i per això el té allà. Freud li pregunta la raó de l’atac al seu pare. Ell respon que no tenia cap motiu per atacar-lo que es deu estar tornant boig, i que si el tancarà en un manicomi, perquè si fos així abans es suïcidaria.

Freud l’hipnotitza, el porta amb les paraules al record del dia de l’accident, estan a casa ell i el seu pare. En Carl comença a recordar: “ el seu pare té un ganivet a la mà, està tallant carn, el ganivet l’enlluerna, el pare el mira amb odi des de l’altre costat de la taula, els seus ulls brillen com el ganivet, desitja clavar-li en el coll, ell també el mira amb mirada desafiadora fixament als ulls, això l’enfureix, va atacar, és ell o jo (Carl), et dessagnaré maleït porc. Freud li pregunta perquè li diu porc al seu pare, ell respon que va violar a una jove, una jove de 17 anys que la violava cada nit , Freud pregunta qui és aquesta jove, i ell respon que és la seva mare. Seguidament s’aixeca i desvesteix el maniquí on hi ha l’uniforme del seu pare i es descobreix un maniquí amb cos de dona que l’abraça i el besa. Freud escandalitzat el fa despertar sense que recordi res de tot allò. 

Passa el temps i Freud no oblida el que ha viscut, i somia constantment i al cap d’un temps decideix tornar-hi, llavors l’informen que està mort, que va morir fa sis mesos de pneumònia en un manicomi.

Freud llavors genera una teoria de la neurosis on la sexualitat és la única causa de la neurosis.

CONCLUSIÓ

En aquest fragment de la pel·lícula podem veure un clar exemple, del complexa d’Edip. En Carl, està enamorat de la seva mare la qual ell veu com una bella noia de 17 anys, i veu al seu pare com al porc, que la viola cada nit.

En aquest moment sent odi i rancor per el seu pare, i per això el vol matar, i el mira de manera desafiant, perquè considera que es posa al mig de la relació entre ell i la seva mare. Però després contràriament té l’ uniforme allà penjat, mostrant l’orgull i el carinyo que sent per ell.

Em va cridar molt l’atenció que al desvestir el maniquí sortís la forma del cos d’una dona, per la manera que ho interpreto és com si el pare ( uniforme) no el permetés arribar a la mare ( el maniquí), és la barrera que separava als dos, i quan desvesteix el maniquí és com si es desfés del pare i això li proporcionaria la llibertat de poder estar amb la mare, sense que res els impedís que estiguessin junts.

La veritat és que globalment he trobat que és una bona pel·lícula, explica de manera molt visual i entenedora tot allò que es pot llegir en els llibres sobre la vida de Freud.

He triat el complex d’Edip com a tema, perquè sempre havia vist com els nens reclamaven l’atenció de la mare, i volien que la mare estigués pendents d’ells i no del pare, que es posessin al mig, però mai havia arribat a pensar quina era la raó d’aquest fet. Aquesta teoria de Freud m’ha ajudat a entendre una mica més alguna parat de la visió dels nens. 

DISTORSIONS COGNITIVES

Una distorsió cognitiva, en les teràpies cognitives- conductuals com la TC i la TREC, és una forma d’error en el processament d’informació. Les distorsions cognitives tenen un paper predominant en la psicopatologia al produir la pertorbació emocional. La primera enumeració va ser donada per Albert Ellis (Ellis considera que el nucli de la seva teoria està representat per una frase simple “Les persones no s’alteren per els fets sinó per el que pensen sobre els fets”) i va ser ampliat per Aaron T. Beck (Va desenvolupar el model cognitiu de la depressió que es caracteritzava per el contingut negatiu de les cognicions (pensaments automàtics) sobre un mateix, el món i el futur) encara que anteriorment altres autors i autores com Karen Horney, havien identificat alguns dels fenòmens implicats en el que ara s’anomena distorsions cognitives.

En el model A-B-C (aconteixement- creencia- conseqüència emocional) de Ellis, les distorsions cognitives serien les que determinen les creences mal adaptatives que produiran la pertorbació emocional. S’han relacionat aquestes distorsions com a fal·làcies lògiques- en tot cas, són un error en el dels processos d’informació, i per tant, es vincula a la racionalitat i a alteracions del pensament crític. Aprendre (i ensenyar) a refutar aquestes distorsions i els seus conseqüents pensaments negatius, es coneix com reestructuració cognitiva.

Aquestes percepcions empobridores  que realitza el pacient sobre sí mateix, del món i del futur, el porten a desenvolupar fòbies, depressió, problemes d’autoestima, obsessió, etc.

Un terapeuta cognitiu li mostra al pacient que la seva percepció del món en un determinat moment és només una de les possibles formes de percebre aquell mateix món, i certament no la millor. Llavors, el terapeuta ajuda al pacient a desenvolupar pensaments alternatius i formes alternatives de plantejar-se davant la situació que li resulta un problema en el món real. El terapeuta ajuda al pacient a aprendre a qüestionar-se aquests models del món del pacient i li ajuda a descobrir solucions als seus problemes que no estaven en el seu model, i així el pacient veu que no és que “no existissin” solucions, sinó que ell no les havia vist. 

1.      GENERALITZACIÓ EXCESSIVA:

a)       Davant tenim una dona, la qual es salta un semàfor en vermell. Darrera hi ha un home conduint i diu “les dones no saben conduir”.

b)      Un jove va pel carrer menjant pipes i llença les peles per el carrer. Un home està caminant per el mateix carrer i ho veu. “Tots els joves són uns mal educats!”

2.      ABSTRACCIÓ SELECTIVA:

a)       Vas de viatge, i per el camí se’t rebenta la roda. Acabes el viatge, i tot ha sortit perfecte, t’ha agradat molt el viatge però només et fixes en el fet que en el camí s’ha rebentat la roda, i per això et sembla que el viatge ha estat un complert desastre.

b)      Fas una exposició oral i tota la exposició et surt bé, però al final hi ha una paraula que és força llarga i complicada de dir i t’entrebanques.  Ja creus que tota la exposició t’ha sortit molt malament.

3.      POLARITZACIÓ O PENSAMENT  TOT O RES:

a)       Has decidit anar de compres, comences a mirar roba i més roba a les botigues i a provar-te-la. Res t’acaba de convèncer del tot, per tant ja dius que “MAI et queda bé res”.

b)      Discussió mare- fill: Sempre arribes tard, mai fas res, ningú  m’ajuda, tothom espera que ho faci jo tot.

4.      DESQUALIFICACIÓ D’ALLÒ POSITIU:

a)       Ahir el noi que m’agrada estava carinyós amb mi, segur que havia begut!

b)      Et truca una amiga amb la que fa força que no hi parles. Segur que no tenia ningú amb qui quedar i per això ha pensat en mi.

5.      LECTURA DEL PENSAMENT:

a)       Et caus accidentalment per un mal pas. “Tothom està pensant que no sé ni caminar”.

b)      El professor fa una pregunta general a la classe i tu contestes una cosa totalment diferent a la que ell es referia perquè no ho havies entès bé. “Segur que ara tothom pensa que sóc tonta”.

6.      ENDEVINAR EL FUTUR:

a)       El xicot té un mal dia,  i està força sec amb nosaltres. Ja suposem que és perquè ens vol deixar i no sap com dir-nos-ho.

b)      Demà tenim una excursió molt esperada des de fa força temps. S’acosta la nit i diem demà plou segur( ha fet sol durant tot el dia i a les noticies no diuen que hagi de ploure)!

7.      MAGNIFICACIÓ O MINIFICACIÓ:

a)       Una amiga la qual consideraves que mai t’havia fallat i que era molt i molt bona amiga, el dia del teu cumpleanys no et truca per felicitar-te tan sols t’envia un missatge, et decepciona tant que creus que és molt mala amiga.

b)      No tinc ganes de celebrar la festa de cap d’any, s’ha preparat sense temps, tot a l’últim moment i les coses quan es fan així no surten mai bé, serà un desastre millor seria que em quedés a casa dormint. Després la festa. M’ha encantat, és la millor festa que podíem haver preparat mai, la millor sense dubte de tots els anys!

8.      RAONAMENT EMOCIONAL:

a)       Et  posen un plat de menjar que no has provat mai, i el qual per el seu estat no t’agrada, per tant deu estar dolentíssim.

b)      Veus un noi que passa per davant i el trobes guapo, però ràpidament penses que ha de ser un cregut.

9.      ETIQUETAR ERRÒNIAMENT:

a)       Veus una noia amb roba fifi i ja penses que és una pija mimada i que no et caurà bé.

b)      Has fet un exercici et feliciten i ja creus que ets la millor.

10.  ANTICIPACIÓ:

a)       Fas un treball en grup, el qual els professors diuen que podeu millorar. Et responsabilitzes de tots els defectes que pot tenir el treball, si no està perfecte és per culpa la teva part.

b)      Surts de festa amb la teva millor amiga i el seu xicot. Ells dos acabant la nit discutint i tu et penses que ha estat culpa teva per acostar-te i parlar massa amb el seu xicot.

11.  PERSONALITZACIÓ:

a)       Vas d’excursió amb unes amigues i us perdeu, et culpes, dius que si us heu perdut és culpa teva, tot i que era entre totes que decidíeu per on anar.

b)      Anem de festa i ens ho passem molt bé, però estic segura que si no arribo a anar jo amb elles no s’ho passen ni la meitat de bé.

12.  IMPERATIU CATEGÒRIC:

a)       Hauria d’haver estudiat més i no haver fet tanta pràctica, si ho hagués fet així segur que hagués tret més bona nota.

b)      Tens un accident amb cotxe anant de festa, llavors penses que no hi hauries d’haver anat.

REFLEXIÓ:

Com hem dit anteriorment les distorsions cognitives tenen un paper predominant en la psicopatologia al produir pertorbacions emocionals.

Tal i com va dir molt bé Ellis considero que les persones no s’alteren per els fets sinó per el que pensen sobre els fets. Si donéssim el valor que mereix a cada un dels fets, i no hi hi penséssim més,  molts de cops tot seria més senzill perquè és quan pensem i pensem sobre un fet quan ens alterem i distorsionem realment el què ha succeït i el veritable significat d’allò. Les distorsions cognitives són un error que produïm tots en un moment o altre de la nostra vida. Molts de cops no ens adonem que distorsionem la realitat fins a límits inimaginables i això en la majoria dels casos ens pot ser perjudicial, ens pot fer mal i fins i tot ens pot portar a la depressió o a altres malalties.

Que  molts de cops veiem el món blanc o negre, i no és així , es pot trobar un equilibri, no sempre t’has de veure com el millor, qui ho sap fer tot, qui no té problemes, però tampoc el causant de tots els mals, qui molesta en qualsevol moment.

Amb la teràpia cognitiva el psicòleg intenta mostrar al client que allò és la manera de percebre les coses no com són realment i que a vegades la manera en què ho percep no és pas la millor. Per tant ha d’ajudar a crear formes alternatives per trobar solucions als problemes que ell veia insolucionables, per demostrar-li en certa manera que no és que no hi hagi una solució sinó que aquesta quasi bé sempre hi és sinó que és un mateix que no la veu.

Amb aquesta pràctica he pogut veure que molts de cops cometem distorsions, que un cop les analitzes són fàcils d’evitar, com per exemple etiquetar erròniament, entre altres. Però que a tots ens succeeix, que tots tenim moments en els que estem més tristos i més pessimistes i en els que ens costa veure les coses realment com són, però que ens hem de parar un moment i reflexionar i adonar-nos que aquells pensaments tan sols són fruit d’un mal dia i que, en realitat els fets no són així com els veiem.